El docent a la gran pantalla

  

Us he estat parlant del cinema com a eina essencial (almenys per a mi) en les tasques educatives per a poder mostrar i explicar aspectes que d’altra manera ens costaria massa i tal vegada no arribara als nostres i les nostres alumnes de la mateixa manera. Però i nosaltres, que? No ens poden servir llargmetratges que ens mostren models a seguir (o els que calen evitar) per a la nostra futura labor docent? Hem de quedar-nos sols amb les pràctiques escolars, les nostres experiències passades i allò que ens diuen els llibres? Pense que una pel·lícula o un documental que tracte acuradament aquests temes i la figura del docent, ens pot servir igual o més que qualsevol altra manera d’adquirir coneixements. Per això us deixe els films més representatius per a mi (segur que hi ha de més i de millors).

M’agradaria començar aquest repàs de la meua particular filmografia amb una pel·lícula  molt significativa per a mi, a la vegada que trista, La lengua de las mariposas (1999) i el discurs del bo de Fernando Fernan Gómez que diu:

“En la primavera el ánade salvaje vuelve a su tierra para las nupcias. Nada ni nadie podrá detenerlo: Si le cortan las alas irá a nado; si le cortan las patas se impulsará con el pico, como un remo en la corriente. Ese viaje es su razón de ser. En el otoño de mi vida, yo debería ser un escéptico y en cierto modo… Lo soy. El lobo nunca dormirá en la misma cama con el cordero; pero de algo estoy seguro, si conseguimos que una generación, una sola generación, crezca libre en España, ya nadie les podrá arrancar nunca la libertad.nadie les podra robar ese tesoro”. 

Una obra mestra, i que no podia deixar de citar és la coneguda per tothom, El club de los poetas muertos (1989) amb l’actuació increïble del “Oh, capitán, mi capitán”, Robin Williams com a un mestre que tots voldríem arribar a ser. I que dir de Los chicos del coro (2004) i Elmaestro (2014), pel·lícules francesa i italiana que tracten escoles que podríem definir-les com a especials i/o marginals (orfenats i reformatoris) amb una sensibilitat i fomentant uns valors i unes ganes de treballar que tot l’alumnat de magisteri hi hauria, alguna vegada almenys, veure abans d’acabar els seus estudis (i el professorat també, clar que sí).

Altres dues pel·lícules que recorde amb alegria, que tenen nom de mestres i que vull compartir amb tots vosaltres són ProfesorHolland (1995) i Profesor Lazhar (2011). La primera, un professor de la branca de música, interpretat per Richard Dreyfuss, que se centra exclusivament en la seua professió deixant de banda al seu fill, curiosament amb una sordera severa, que li atorga una perspectiva única a tot el guió, i la segona que tracta per primera vegada (almenys això crec jo) un tema tabú a les aules de primària, la mort. 

No podia faltar en aquesta entrada un apartat dedicat a la figura de la mestra, i com no, aquesta comença amb el documental guardonat amb un premi Goya, Las maestras de la República (2013). No vaig a extendre’m molt més amb aquest film perquè crec que l’he nomenat alguna vegada més al llarg d’aquest bloc, però sí que voldria recalcar que aquest és un reportatge que estime molt i que és molt valuós per a mi i m’ha inspirat en algun treball que altre de la carrera. També podríem parlar d’una pel·lícula italiana (de TV) que tracta la figura d’una il·lustre i admirada docent: Maria Montessori, una vidadedicada a los ninos (2007).

Tampoc voldria oblidar-me de films, no tan rellevants per a mi, però que giren entorn de la figura del docent i que són obres que quan les vaig veure em van agradar especialment: El indomable Will Hunting(1997), Descubriendo a Forrester (2000), El professor (2011), Vivir es fàcil conlos ojos cerrados (2013), Un lugar en el mundo (1992) i el documental La educación prohibida (2012, complet i lliure).