La veu de la llum i el silenci de les ombres

No hem de quedar-nos tan sols en els components estructurals necessaris per a realitzar un film com els guions o els seus personatges, o aspectes com el color, la qualitat d’imatge o la fotografia. Si volem treballar els audiovisuals o la fotografia en l’aula hem de ser conscients dels elements que podem treballar i que tenen especial rellevància a l’hora d’emfatitzar algun aspecte concret o ressaltar algun objecte o gest en particular. La llum és un element essencial i, a la vegada, oblidat en aquest món cinematogràfic (almenys per a nosaltres, per a aquells que som consumidors i, per tant, no som experts en el tema). Sense llum no tenim cine, sense llum no podríem ressaltar els músculs de les estàtues de marbre romanes o una fotografia no seria el mateix sense els matisos que implica la seua presència (o la manca d’ella).

Si fem un breu repàs d’algunes pel·lícules, ens adonem que la llum es converteix en la protagonista d’alguna d’aquestes i sense ella, sense les ombres, el contrallum i altres dels seus efectes, no serien les mateixes obres, ni de bon tros. Són molts els llargmetratges que han donat suma importància a aquest element. Qui no recorda la primera escena de La llista de Schindler (1993) d’Steven Spielberg, on el sentit de l’escena ve donat pels contrastos de llum que sembla que ens estiguin parlant: un silencia que de sobte es converteix en un provocador crit. I si tal vegada no has vist aquesta obra d’art, és quasi impossible que no recordes o hages vist les primeres seqüències (i la BSO) del film de William Friedkin, L'exorcista (1973) on el sacerdot alça la vista cap a la finestra (la fatídica finestra) i sols podem distingir la seua silueta, aquesta escena potser és una de les més recordades del cinema. I si parlem d’escenes cèlebres (i on la llum juga un paper determinant) no podem obviar aquella que evoca la frase que tothom, cinèfil o no, sabem, que diu “A Dios pongo por testigo que nunca más volveré a pasar hambre”. Exactament, estem parlant de Lo que el viento se llevó (Víctor Fleming, 1939). El cinema clàssic (moltes en blanc i negre) ha pres cura d’aquest element, obres com Frankenstein de James Whale (1931), El Gran dictador (1940) de Charles Chaplin o Psicosis (1960) i La ventana indiscreta (1954) d’Alfred Hitchcock són clars exemples d’açò que acabe de dir, sobretot aquest últim director estatunidenc –possiblement pel gènere de terror, suspens i intriga que caracteritzaven les seues obres–. Directors més actuals, també donen molta importància a la llum en les seues cintes, puc destacar (segur que hi ha moltes més, és clar) pel·lícules de terror com la saga Poltergeist (Tobe Hooper), directors com Tim Burton (amb Sweeny Todd: el barber diabòlic, entre moltes altres) o Sin City (2005) -i la seua seqüela- de Frank Miller i Robert Rodríguez, filmada en blanc i negre (i roig, que ens recorda a l’anterior pel·lícula nomenada d’Spielberg) i basada en un còmic, particularitat que la determina.

I com he parlat de llum i ombres de moltes pel·lícules, de moltes escenes, com estic fent al llarg d’aquest blog, millor veure-les que descriure-les. Us deixe un collage que he fet en l’aplicació web BeFunky amb les escenes més representatives de totes aquestes pel·lícules i que resumeixen amb un sol colp de vista, tot allò que he volgut explicar anteriorment.